dijous, 28 de juliol del 2011

Una carta de Bill Graham

Publicada al Village Voice del 6 de maig de 1971, a la pàgina 45.

29 d'abril de 1971

Estimats amics:


Des del dia de la creació dels Fillmores, va ser la meva única intenció, ni més ni menys, que presentar als millors artistes contemporanis d'aquest païs, en els millors escenaris i a les sales més agradables.


L'escena ha cambiat i, en definitiva, tots en tenim més o menys grau de culpa. Tot el que sé és que el que existeix ara no és amb el que vam començar, i el que veig al meu voltant no em sembla una extensió lògica, creativa, d'aquell principi. Per tant, aprofito aquesta ocasió per anunciar el tancament dels Fillmores i la meva eventual retirada de la producció de concerts.


El procés començarà amb el tancament formal del Fillmore East el diumenge 27 de juny de 1971.


Les meves raons són les següents:


1) La irracional i destructiva inflació del món dels concerts en viu. Fa dos anys vaig advertir que el Sindrome del Festival de Woodstock sería el principi del fi. Sento dir que tenía raó. Al 1965, quan vam començar amb el Fillmore Auditorium original, m'associava i treballava amb "musics". Ara, la majoría de cops, és amb "directius i accionistes" de grans corporacions; només que resulta que tenen el cabell llarg i toquen guitarres. Reconec el seu èxit, però condemno el que aquest èxit ha fet amb alguns d'ells. Continuo deplorant l'explotació de sales de concerts gegants, moltes d'elles amb entrades excesivament cares. Lúnic incentiu de massa gent s'ha tornat simplement els diners. Les condicions d'aquestes actuacions, a part de la falta d'intimitat, són profesionalment impossibles d'acord amb els meus estàndards.


2) Sempre havia esperat ser capaç de presentar artistes el valor musical dels quals em semblés vàlid: artistes la música dels quals fós vàlida, tant si eren populars comercialment o no. Hi ha més artistes de qualitat avui dia; però molts dels que existeixen no apareixen en públic regularment. Per tant, per poder seguir en el negoci, estaria forçat a presentar coses la musicalitat de les quals cau molt per sota de les meves propies expectatives i demandes. Podria fer això, i havent de contractar actuacions per cincuanta-dues setmanes a l'any es torna temptador, perque és molt més fàcil de fer. Milers de persones podrien venir a aquests concerts, però jo personalment no em sentiria orgullós de presentar-los. ¿Qui guanyaria?


3) Amb tot el degut respecte al paper que representan en asegurar el treball dels artistes, els agents han creat un nou joc al rock anomenant "paquet"; això significa simplement que si el Fillmore vol un gran cap de cartell, amb frequència es veu obligat a contractar uns segons i/o tercers artistes en els que l'agent o el mànager insisteix, tant si ens sentim orgullosos de presentar-los o no, i tant si aquests artistes tenen cabuda en aquell determinat espectacle o no. Fer-ho sería renunciar a la responsabilitat esencial de ser productor, i això és una cosa que no faré.


4) En els primers dies tant del Fillmore East com del West el nivell del públic semblava més gran en termes de sofisticació músical. Ara hi ha masses crits de "Més, més", ignorant completament si hi ha hagut o no cap mena de qualitat musical.


5) El temps i l'energia que es requereix de mi per mantenit un nivell de eficiència en la meva pròpia feina ha crescut tant que senzillament m'ha impedit tenir vida privada. En aquest punt sento que ja no em puc negar més a mi mateix el temps, l'oci i la privacitat a la que té dret tot home.


6) Durant sis anys, he aguantat l'abus de molts membres dels públic i de la prensa (en la majoría dels casos gent que no em coneixia personalment). El paper d'"Anti-crist del underground" obviament mai m'ha agradat. I quan he demanat a la gent que o bé em jutji basant-se en algún coneixement factual personal, o que al menys basi al seva opinió en el que he produit i entregat al públic, rarament he rebut resposta.


7) El rock ha sigut bo per mi de moltes maneres, però el fet final i simple és que estic cansat. L'única raó per a mantenir operatiu el Fillmore en aquest punt sería fer diners. I encara que molt pocs han escollit creure'm mai en aquest punt, els diners mai han sigut la meva motivació inicial; y ara en què s'han convertit en l'única motivació posible per continuar, paso.


El meu futur professional començarà amb un bon necesitat descans. El que seguirà, no ho sé. Els centenars de  bona gent que treballen al Fillmore, entregats maniaticament als nostres estàndards, seguiran sens dubte fent coses creatives pel seu compte. El Fillmore West, com pot ser que alguns sapigueu, està destinat a ser derruit desde fa molt temps. No serà ni resituat a un altre lloc ni reobert.


El "Fillmore" es tornarà un cosa del passat. Recordaré amb profunda emoció i afecte els grans i feliços moments del passat. Sincerament li donc les gràcies als artistes i als seus associats que han contribuit al nostre éxit. Però, adverteixo al públic que vigili amb compte el que el futur portarà.


L'escena rock d'aquest país es va crear per la necesitat sentida de la gent, expressada pels músics i, espero, aliviada fins a cert punt pels esforços dels Fillmores. Però sigui el que sigui que ha arribat a ser de aquella escena, quan sigui que s'hagi convertit en en aquella industria musical de festivals, sales de 20.000 persones, qualitat de producció miserable i promotors de segona, com sigui que tot hagi anat malament, si us plau, cadascún de vosaltres, pareu i penseu si vosaltres mateixos ho heu permès, si hi heu donat suport independentment del molt poc que heu rebut a canvi. 


No m'agrada aquesta "industria musical". Estic disgustat amb molts dels musics que treballen en ella, i estic consternat per la natura dels milions de persones que donen suport a aquesta "industria" sense preguntar-se perquè. No estic segur de què aquesta situació vagi a millor en el futur.


Però més enllà d'aquests punts de vista, sincerament m'agradaria expressar el meu enorme apreci a la gent que, durant els anys, ha donat el seu temps i dedicat la seva energia a treballar als Fillmores. A ells, i als molts, molts musics que van creixer en estatura sense trair-se mai, i a aquells patrons meus que es van negar a promoure robatoris maratonians i que fins i tot es van prendre el temps de ajudar criticant-me pels errors que cometia, a tots vosaltres, el meu més sentit agraiment i adéu.


Bill Graham




És una sort que les coses ja no siguin aixi avui dia.


 

dimecres, 27 de juliol del 2011

Tens una vida molt trista.




Si, tu, no apartis la mirada ara.


Si no coneixes a Leoš Janáček, si no coneixes la seva commovedora Sonata per a piano, la seva sublim i explosiva Sonata per a violí, el lirisme de Pohadka, la passió desmesurada dels seus dos Quartes de corda, l'alegria i extrany naturalsime del seu Concertino per a piano, el poder del seu Capriccio per a piano per a mà esquerra, la força descriptiva dels seus poemes simfónics i la Sinfonietta, l'enorme expresivitat i magnitud de la Misa Glagolítica, el misteri dels seus dos cicles de música per a piano, la originalitat d'expressió renovada i sincera de la seves òperes, i tota la creativitat, frescor, el ritme extraordinari, la poderosa harmonía, que aquesta música amaga....

En definitiva, si no coneixes la música de Leoš Janáček, tens una vida MOLT trista.

Aqui tens una petita mostra del que et perds: http://www.youtube.com/watch?v=sc-DZWoU52E





dissabte, 23 de juliol del 2011

Escrits de Zappa I

En fi, començo un blog. No us preocupeu, no sera un d'aquests blogs de Sóc-una-anima-sensible-mireu-les-meves-precioses-reflexions. No tinc interès en això, no és el que vull fer. Aqui parlaré de les coses que m'interèssin, i la meva vida personal no m'interessa ni tant sols a mi. Parlaré de tot, perque tinc una curiositat molt àmplia i no tinc gaires limits.

Com resa el titol, de tant en tant, quan no sapiga de què parlar, traduiré escrits i articles, no només de Frank Zappa, sino de altres persones que vegi que han dit coses prou interessants com perque siguin difoses el màxim possible. En aquest cas us porto l'avís que Zappa va publicar al seu àlbum de 1985 Frank Zappa meets The Mothers of Prevention com a paròdia del avís que el PMRC volía que aparegués en tots els àlbums de música que poguéssin contenir lletres satàniques, sexuals o ofensives. D'aquesta història ja en parlaré en un altre moment, que també té la seva gràcia. Millor paro d'avorrir-vos i us poso el text, gaudi-ho:


AVÍS/GRANTÍA: Aquest àlbum conté material al qual una societat verdaderament lliure no tindría por ni el suprimiría. En algunes àrees socialment retardades, fanàtics religiosos i organitzacions politiques ultra-conservadores violen el teu Dret de la Primera Esmena intentant censurar els álbums de rock & roll. Nosaltres sentim que això és anticonstitucional i antiamericà. Com a alternativa a aquests programes subvencionats pel gobern (disenyats per mantenir-vos dòcils i ignorants), Barking Pumpkin està complaguda de proveir un estimulant entreteniment audio digital per aquells de vosaltres que heu sobrepassat el ordinari.
El llenguatge i conceptes aqui continguts estan GARANTITS PER NO CAUSAR ETERN TORMENT EN EL LLOC ON EL TIO DE LES BANYES I EL PAL AMB PUNXES PORTE ELS SEUS ASSUMPTES.
Aquesta garantía és tant real com l'amenaça dels video-fundamentalistes que fan servir els atacs a la música rock en un intent de convertir Amèrica en una nació d'estupids que envien checs per correus (en el nom de Jesucrist). Si hi ha un infern, el seu foc els espera a ells, no a nosaltres.