divendres, 24 d’octubre de 2014

Japanese New Music Festival a Barcelona

El 18 d'octubre al Almo2bar de Barcelona vam tenir la sort de gaudir de la magia de 3 dels millors musics japonesos vius. El Japanese New Music Festival es va deixar caure per la ciutat i Tatsuya Yoshida, Kawabata Makoto y Tsuyama Atsushi ens van reventar l'anima amb la seva música. El Festival va començar Yoshida interpretant part del seu repertori amb Ruins Alone. Crec que Yoshida és un dels millors bateristes vius, potser el millor. I ja no només parlo del seu virtuosisme insturmental, sinó també de la seva versatilitat i la seva agilitat mental i musical, a més de tota la seva extensa i variada obra compositiva. Un prodigi que només es pot arrivar a copsar completament veient-lo tocar en directe. Després d'ell Kawabata Makoto ens va regalar una de les seves improvitzacions  solistes carregades de distorsió i creativitat, a la qual es van unir Yoshida i Atsushi un instant, fent que el solo es convertís de cop en un profund viatge per l'espai, abans de tornar a abandonar a Makoto a la seva soledat perque pogués acabar la seva descarrega d'energia còsmica en total llibertat. Quan encara ens estàvem recuperant del que acababem de viure, Tsuyama Atsushi va agafar el baix i ens va regalar un moment extraordinari de música irresistible a baix, veu i flauta en una linia de World Music fascinant. Acabat el seu moment solita, li va passar el baix a Makoto mentre ell prenia la guitarra. Aixi va començar l'actuació de Psyche Bugyo, el projecte de Tsuyama Atsushi en que agafa la guitarra i és deixa dur per la bojeria guitarristica més vigorosa i imprevisible. Ens va enlluernar amb un incendiari solo de guitarra de 10 minuts mentre Tatsuya Yoshida i Kawabata Makoto es convertien en una secció ritmica vigorosa i centrada en acompanyar la guitarra i deixar-la ser el centre d'atenció. Per a descansar una mica de tanta serietat, Tatsuya Yoshida, acompanyat per Tsuyama Atsushi van començar a improvitzar tota mena de sorolls amb diversos objectes amplificats electrònicament. Havia començat l'actuació d'Akaten, que no va ser gaire llarga, només una petita pausa humoristica per a donar una mica d'aire, però molt divertida i agraïda. Acabat això, va ser el torn de Zoffy, el dúo baix-guitarra de Tsuyama Atsushi i Kawabata Makoto interpretant versions grotesques i humoristiques de cançons clásiques del Rock'n'Roll, en aquest cas de Deep Purple i Led Zeppelin. Tsuyama Atsushi és un excelent vocalista capaç de fer servir tot tipus de tècniques vocals. Després de Zoffy, vam poder gaudir de potser la part més absolutament esbojarrada de la nit amb Zuvi Zuba X. El talent d'aquestes tres músics es tal que poden interpretar música molt complexa i 5 segons després dedicar-se a fer l'imbècil i ser igual d'impressionants. Veure a Zuvi Zuba X en directe et provocar ganes de riure, de cridar i de ballar, tot alhora. No es pot explicar amb paraules, és un espectacle. Per acabar la nit, la part més salvatge musicalment de totes: Acid Mothers Temple SWR. Els 3 genis es van deixar anar a les idees més arriscades, experimentals i àcides que es poguéssin imaginar, amb un nivell de compenetració que poques vegades s'hagi vist. Encara que ja ho hagi dit més d'una vegada, si no ho veus, no t'ho pots creure. Si mai teniu la possibilitat de veure'ls en directe, aneu-hi, o us arrepentireu d'haver deixat passar aquesta oportunitat. Ara només podem desitjar que tornin haviat a Barcelona.

dimecres, 17 de setembre de 2014

Jesus and Mo

Jesus and Mo és un webcomic anglès ateu i irreverent que es publica des del 2005. Amb un company que vaig coneixer per Twitter (Ell @Homefoc i jo @Cuquisade) traduim i publiquem les seves tires còmiques a Facebook. El seu humor fresc, atrevit i inteligent ens sembla essencial i per això volem que arribi a tota la gent possible. Sé que fer spam és lleig, però no em preocupa. Aqui teniu la página: https://www.facebook.com/jesusandmospanish

Espero poder tornar a actualitzar el blog més regularment dient coses més interessants i no només fent spam.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Acid Mothers Temple

Ahir, 9 de novembre de 2013, vaig acudir a plena nit al Sidecar de Barcelona. La cita que tenia allà no era gens banal. El meu objectiu: experimentar per primera vegada en directe amb Acid Mothers Temple. I la paraula correcta és experimentar, perque el que fan es tota una experiencia, vingui un preparat per a ella o no. Jo ja conec la banda desde fa ja un temps i sabia què podia esperar-me, però les expectatives que tenia van saltar pels aires a cops de guitarra en menys de 5 minuts.
Dubto que algù pugui trobar un guitarrista més hiperactiu i frenètic que Kawabata Makoto. El Speed Guru segueix en plena forma i tan disposat a transportar al èxtasi salvatge a qui vulgui escoltar-lo com ho ha estat sempre. És la guitarra alliberada de qualsevol límit, posada al servei del so primordial. Són la consciencia de la inconsistencia, la veritat universal que està entre les linies de la realitat, el Big Bang, el no-res prenent forma a la realitat quotidiana per venir a trencar les lleis de la natura, l'Alfa i l'Omega. He de repetir.

diumenge, 31 de març de 2013

Vitamina M

En un atac de pura auto-promoció barata, us informo de que porto temps realitzan un programa de radio, anomenat Vitamina M. És un programa de música bisetmanal a la emisora Ona Codinenca, la radio de Sant Feliu de Codines, amb la freqüència 107.2 FM. El programa s'emet els dimecres de 22h a 23h, els dijous de 00h a 01h i de 12h a 13h i els diumenges de 18h a 19h cada dues setmanes. Per escoltar-lo en directe, també teniu posibilitat de fer-ho per internet a la página web de Ona Codinenca: http://www.onacodinenca.cat/ Els diversos programes, un cop emesos, quedan penjats a la web i els podreu escoltar aquí: http://www.onacodinenca.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=486&Itemid=271
Gracies per la vostra comprensió per la meva necesitat de promocionar-me i satisfer el meu ego.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Records

La veritat, podria intentar escriure alguna cosa molt llarga, però no em surten les paraules, i amb seguir recordant-lo ja faig molt més que el que podria aconseguir amb les paraules.

Don Van Vliet, Captain Beefheart (15 de gener de 1941 - 17 de desembre de 2010)

http://www.youtube.com/watch?v=N5IrxdIU_iw&feature=related


diumenge, 27 de novembre de 2011

Mestres de la animació I

Paul Driessen (1940) és un dels més grans que avui día es dediquen a la animació. Després de participar en la pelicula Yellow Submarine el 1968, es va dedicar a experimentar amb la animació d'una manera extraordinaria. La capacitat per innovar i ser sempre fresc ampliant els límits del que és possible amb les imatges sense comprometre la seva honestedat com a artista el fa algú digne d'admirar, sobretot per la seva constancia. Molts dels curts els fa sol, sense cap ajudant, treballant durant anys si fa falta per a tenir una obra acabada.



L'estil de Driessen és molt fácil de reconeixer. Les linies tremules i les figures deformades són una marca de la casa. Juga molt amb les formes i en moltes de les seves histories divideix la pantalla en diversos cuadres on apareixen diverses accions relacionades entre elles. Fins i tot pot presentar histories diverses que interaccionen entre elles en dimensions completament diferents les unes de les altres. També apareixen en les seves obres un humor negre i una ironia subtils però constants, allunyant-se de les nyonyeries prefabricades de Disney i altres. Us deixo amb dos curts interessants: 3 Misses, una barreja de Western, contes clássics i desgracies cotidianes, i The End of the World in Four Seasons, que parteix de Les quatre estacions de Vivaldi per crear 4 histories que exploten al máxim les posibilitats de les accions simultanies. Espero que gaudiu tant com jo.

3 Misses: http://www.youtube.com/watch?v=hVKMLppNSgE

The End of the World in Four Seasons: http://www.youtube.com/watch?v=BpwNv0Xojao&feature=related

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Circ de monstres



Circ de monstres (Circus Kitan) és l'última obra de Hideshi Hino publicada per Ediciones La Cúpula. De totes les coses que he llegit del gran i horrorós Hino aquesta és, potser, la seva obra més "accesible" per els que no el coneguin i vulguin començar a llegir coses seves. És un recull d'histories protagonitzades per diversos habitants d'un circ itinerant de monstres. Amor, desamor, enveja i violència conviuen en aquestes pàgines tacades de sang, però no de tanta sang com podriem esperar. És veritat que els personatges són grotescos i hi ha deformacións desgradables, però les histories són molt humanes, més del que ens podriem imaginar al pensar en els seus protagonistes. L'únic personatge constant que apareix a totes les histories és el Rei Negre, el mag que dirigeix el circ i aconsella a tots els que hi viuen. Em va sorprendre bastant quan vaig llegir aquest llibret precisament la falta de... "violència gratuïta", si ho podem dir aixi, i, fins i tot, la extranya tendresa que sembla poblar les seves pàgines, com si Hino volguès transmetre una profunda pietat per la torturada vida d'aquests monstres. Aqui les desgraciades histories dels paries del circ emocionen pel que són, i no hi abunda tant gore com a les altres histories del seu autor, tot i que l'estil inimitable de Hino està patent en el dibuix i la narrativa. El recomano molt a tots els que busquin alguna cosa diferent, és una obra interessant i de qualitat. Hino ja s'ha guanyat un lloc ben merescut com a un dels grans dibuixants del génere, a vegades massa tòpic, del terror.

divendres, 19 d’agost de 2011

Escrits de Zappa II

Es sobre Larry Flynt

Per Frank Zappa.
Hustler Magazine, gener de 1984.


Vaig trobar-me amb Larry Flynt per primera vegada ahir. Va venir ar casa meva amb la seva dona i alguna gent del equip de HUSTLER. Aquest era el resultat d'una invitació de HUSTLER per dirigir una seqüencia fantástica per una próxima sèrie de la revista.

El dia següent la meva dona i jo vam anar a les oficines de HUSTLER i vam tenir una llarga xerrada amb ell. Per això és pel qual estic escribint ara. Se m'avia avisat previament d'uns cuants fets al voltant dels problemes legals d'en Larry, però no sent un lector habitual de HUSTLER , els miserables detalls de la história no m'eren clars. La conversa que vaig tenir amb ell va omplir diversos buits.

Crec que Larry Flynt és un home valent. També crec que el que se li ha fet a ell, dins i fora dels jutjats dels EE.UU. és tant fastigós com tot el que s'ha publicat en aquesta revista.

Estiguis d'acord o no amb la seva politica editorial, el seu sentit del humor o les seves actituds sexuals (fins i tot jo no arribo al 100% en aquestes categories), ens hem de parar a pensar un moment què se li ha FET a aquest home en nom de la JUSTICIA AMERICANA. No perdo molt temps sentint llástima per la gent, ja que la majoria es busca els seus propis problemes, però després de llegir els dos casos d'obscenitat de la Declaració de l'Editor de novembre, m'he emprenyat, perque aquest tipus d'ignorancia (especialment quan es torna violenta, com en l'incident de Lawrecenville, Georgia) és una cosa que qualsevol persona racional hauria de condemnar com a conducta improcedent en un sistema judicial que pretent ser el millor del MÓN LLIURE.

¿La gent ha de pagar impostos per mantenir procesos judicials que es mantenen anys y anys contra un puto DIBUIX?  ¿Ha de ser deixat paraplèjic algú només perque no t'agrada el seu sentit del humor?

EL "PUNT DE VISTA ALTERNATIU" (QUALSEVOL COSA QUE ES DESVII DE LES FRAUDULENTES "NORMES" AMB LES QUE TRAFIQUEN LES RELIGIONS AL INSTANT I ALTRES BRANQUES DEL CONTROL MENTAL) ARA ÉS UNA ESPÈCIE EN PERILL A AMÈRICA

LA IGNORÁNCIA NO ÉS LA FELICITAT. LA IGNORÁNCIA NO ÉS RES MÉS QUE IGNORANCIA. MOLTA GENT ALS EE.UU. TENEN ALGUNA EXCUSA PER SER IGNORANT (LES NOSTRES ESCOLES... FINS I TOT EL GOBERN ADMETRÁ AIXÒ) PERÒ LA IGNORÁNCIA AMERICANA PURA I DURA, I LA MANERA EN QUE ÉS VENERADA I RECOMPENSADA AQUI, ÉS UNA MALALTIA.

Algunes coses en aquesta revista, descrites per alguns com a repulsives, poden ser "alternativament" interpretades com una terápia drástica per una funció física atrofiada. En aquests cas l'habilitat (o el desig) de prendre LES TEVES PROPIES OPCIONS: confirmar i computar, EN ELS TEUS PROPIS TÉRMES, el que és impensable, impossible de dir, monstruós, sense tenir-ho filtrat abans a través del processador de pensament i les extranyes motivacions de "algú" en algún lloc que ha asumit per a si mateix-o-mateixa la tasca de dir-te a TU com i què has de PENSAR.

Una advertència, si us plau: EL TEU DRET A PENSAR PER TU MATEIX ENCARA NO HA ESTAT CANCELAT. ENCARA POTS FER-HO, ÉS BÒ PER TU. FINS I TOT ÉS BÒ PER A AMÈRICA.

LA FÓRMULA PER AL CONTROL D'UNA FORÇA TREBALLADORA TOTALMENT SUMISA, TAL I COM S'ESTÀ ADMINISTRANT AVUI DIA, ÉS UNA SOLUCIÓ CURTA DE MIRES PER A  COMPLEXES PROBLEMES ANTROPOMÓRFICS.

LA UNIFORMITAT NO ÉS NI DESITJABLE NI RECOMENABLE I, ESPECIALMENT EN UNA SOCIETAT LLIURE, NO ÉS RÉS AL QUE ASPIRAR.

En Larry és un fill de puta dur, i mentres millori la seva salut, així ho fará la revista (una cosa de la que ell está gairebé increiblement orgullós)

Espero que conservi la seva salut, el seu sentit del humor i la seva força de voluntat en els dificils mesos que vindrán.

dimecres, 10 d’agost de 2011

La història de Joe's Garage

El "pròleg" que Zappa va escriure a les lletres del seu álbum Joe's Garage, potser la millor òpera-rock de tots els temps. L'álbum és de 1979.




Els idiotes deseperats a les altes oficines de tot el món han sigut coneguts per promulgar els més desagradables trossos de legislació per guanyar vots (o, en llocs on no han de votar, per controlar les formes no desitjades de comportament de masses).

Las lleis ambientals no es van aprovar per protegir el nostre aire o la nostra aigua... es van aprovar per aconseguir vots. Les campanyes periòdiques anti-obscenitat no estàn dirigides a lliurar les nostres comunitats de la decadència moral... estan dirigides a donar una aura de santedat als caça-despatxos que les reclamen. Si unes poques frases clau es colen en qualsevol discurs (com els consellers experts els hi expliquen a diversos liders d'estat) els vots vindran rodant, els dolars vindran rodant i, el que és més important, el poder serà conservat pel tio simpàtic (o la tia) que aconseguiexi la major difusió dels mitjans per la seva corrupció. Naturalment, als negocis dels seus amics els hi anirá tot molt bé.

Tots els goberns es perpetuen a si mateixos a través de la comisió diaria d'actes que una persona racional trobaría estúpids o perillosos (o les dues coses). Naturalment, el nostre gobern no és cap excepció... per exemple, si un día el president (qualsevol d'ells) anés a la televisió i s'assegués allà amb la bandera a l'esquena (o una escena rústica amb un petit salt d'aigua, més la bandera) i mirés a la cámera i li digués a tot el món que els problemes energètics i tots els problemes d'inflació tenen el seu origen en i es poden resoldre amb l'abolició de la MÚSICA, seguramet la majoria de la gent el creuria i pensaria que la il.legalització d'aquesta nauseabunda forma de polució sonora seria un petit preu a pagar per la oportunitat de tornar a comprar carburant com als vells temps. ¿De cap manera? ¿No passará mai? Els discos estan fets de cru. Tots aquests grans concerts de rock van de ciutat en ciutat en camions de 45 peus que devoren combustible... i quan arriven allà, gasten enormes quantitats d'energia elèctrica amb les seves llums, els seus amplificadors, els seus sistemes de so... les seves maquines de fum. I tots aquells sintetitzadors... mireu tot el plástic que porten a dins... i les pues de la guitarra... i qualsevol cosa que se't acudeixi...

Joe's Garage és una història estúpida sobre com el gobern va a intentar exterminar la música (causa d'un comportament no desitjat de la masa). És una cosa així com una obra barata d'institut... de la manera com s'hauria fet fa 20 anys, amb tots els decorats fets de caixes de cartró i pintura de cartells. És també com aquelles conferències que solen donar els experts locals (on t'ensenyen totes les formes diferents que tens de malgastar-te, amb les pastilles portan-te a l'herba portan-te a l'agulla etc., etc.). Si l'argument de la història sembla una mica absurd, i si la idea de L'escrutinador Central fent cumplir lleis que encara no s'han aprovat et fa riure, alegret de no viure en un d'aquests alegres païssos petits on la música està o molt seriament restringida... o, com a l'Irán, és totalment il.legal.





Eventualment es va descobrir
que Déu
no volia que fóssim
tots iguals.

Això eren
males noticies
pels goberns del món,
perquè semblava contraria
a la doctrina de
Racions Regulades en Porcions.


La Humanitat s'havia de fer més uniforme
si es volia que
el futur
funcionés.
Es van buscar diverses maneres
de unirnos a tots
però, ai,
la igualitat no es podia forçar.

Va ser per aquesta època que a algú
se li va acudir la idea de la
criminalització total,
basada en el principi que,
si tots fóssim delinqüents,
podriem per fi ser uniformes
fins a cert punt
davant els ulls de
la llei.

Astutament els nostres legisladors van calcular
que la majoría de la gent sería
massa gandula per comtre un
vertader crim,
aixi que es van fabricar noves lleis,
fent possible a qualsevol
violar-les en qualsevol moment del dia i de la nit
i,
un cop tots haguéssim trencat alguna llei,
estariem tots en el mateix club feliç,
junt amb el president,
els grans industrials,
i els peixos grossos del clergat
de totes les vostres religions preferides.

La criminalització total 
va ser la millor idea del seu temps,
i va ser vastament popular,
excepte per aquelles persones
que no volien ser delinqüents o estar fora de la llei.

Aixi que, obviament, s'havia de
forçar-les a entrar al joc...
la qual és una de les raons per les quals
la música
va ser declarada
ilegal.



dissabte, 6 d’agost de 2011

Reminiscències crimsonianes I: Islands



Aquest va ser el segón o tercer álbum de King Crimson que vaig escoltar (sent el primer Lark's Tongue in Aspic) i, tot i que em va ser MOLT més fácil de escoltar i tot i que em va agradar, el vaig passar bastant per alt. En aquells moments em cridaven més l'atenció Discipline i Three of a Perfect Pair. L'àlbum és una gema del brillant repertori de King Crimson. Podriem veure'l com el tancament del primer cicle vital de King Crimson. Després d'ell la cosa derivaría en una linia més experimental i amb més espai per las atmosferes més pesants i metaliques. Seguirien havent temes més lents, però no exactament en la mateixa linia de tot el que havien fet anteriorment. En fi, anem a la música, que és el que importa.

Formentera Lady: El tema que obra l'álbum és una especie de balada amb un sabor bastant exòtic. Un contrabaix obre la cançó amb la melodia principal de que s'hi afegeixin la flauta, el piano i una lleugera percussió. Boz Burrell potser no és Greg Lake o Adrian Belew, però fa una bona feina en aquest álbum. Després de les dues primeres estrofes l'entrada del baix amb un ostinato repetitiu i de la bateria afegeix una mica de ritme. Dues estrofes més i la cosa es penja en un solo de saxo de Mel Collins mentres la secció rítmica es manté rígida i Burrell i la soprano Paulina Lucas es dediquen a fer diverses vocalitzacions en un to tranquil i extrany com només es pot trobar en la música d'aquesta banda. Cap al final uns cops als plats marquen un canvi de ritme i sense espai per descansar ens llancem a...

Sailor's Tale: Un tema instrumental enérgic i exuberant. La guitarra i el saxo es llencen amb la melodia i Collins explota amb un solo abrassiu, al acabar una nova secció de bateria i baix serveix com a base per a un solo de Fripp. M'encanta tant el solo com el so de la guitarra que fa servir Fripp en aquest tema. Deprés un retorn al ritme del començament i un poderosa melodia de mellotron i la guitarra de Fripp que es van calmant acaben el tema amb uns resonant acords majors, tot i que després d'aixó sonen unes greus i fosques notes al mellotron que no acaben de calmar els ánims.

The Letters: Fripp amb acústica, que sempre és d'agrair. Acompanya a Burrell durant les dues primeres estrofes, quan un enorme atac del saxo trenca amb la delicadesa del tema. Una altre solo de Collins amb tota la banda acompanya-lo llençant-se per tot arreu de forma descontrolada i, cap al començament de l'última estrofa la veu queda sola, reforçant el sentiment de soledat que flota per tota la cançó.

Ladies of the Road: La cançó més obscena del álbum. Curiosament, aquesta va ser la cançó que més se'm va engaxar després d'escoltar l'álbum, la tenia al cap tot el dia. Busqueu la lletra, és interessant. La veu comença sola acompanyada de la guitarra i la bateria fluix fins que Collins i el seu saxo "embruten" la cosa. Els jocs vocals que té la cançó recorden als Beach Boys o als Beatles. Un solo de Fripp i un altre de Collins i el tema acaba en fade out.

Prelude: Song of the Gulls: Oboè i un quartet de corda. És un tema tranquil, amb una melodia molt elaborada, perfecte per deixar-te portar i relaxar-te. Sona amb molta claredat a alguna cosa que pogués sortir del segle XVIII, tot i que això no vol dir que sigui una mala imitació del classicisme. M'agrada.

Islands: Un tema extra-ordinari, una balada sublim, fresca, emocional en el bon sentit de la paraula. Un acord del piano obre el tema deixant espai a la veu i la flauta acompanyant amb la primera melodia.  A la tercera estrofa apareix la segona melodia. Després d'una secció de piano sol, la corneta acompanyada del mellotron fa una lectura de la primera melodia bastant interessant. A la quarta estrofa l'oboè substitueix la flauta com a acompanyament per la veu. L'oboé passa amb la segona melodia abans de que la veu la torni a cantar, concidint amb l'entrada de la bateria, molt lleugera. La corneta apareix per fer un solo tranquil que va creixent de manera molt espontanea i va pujant amb força mentre el mellotron va fent un crescendo per sota, per acabar de forma tranquila.

Un álbum extraordinari de má de l'única banda que no ha envellit mai encara i que, a dia d'avui, encara espero que facin un álbum dolent.