dissabte, 17 de desembre de 2011

Records

La veritat, podria intentar escriure alguna cosa molt llarga, però no em surten les paraules, i amb seguir recordant-lo ja faig molt més que el que podria aconseguir amb les paraules.

Don Van Vliet, Captain Beefheart (15 de gener de 1941 - 17 de desembre de 2010)

http://www.youtube.com/watch?v=N5IrxdIU_iw&feature=related


diumenge, 27 de novembre de 2011

Mestres de la animació I

Paul Driessen (1940) és un dels més grans que avui día es dediquen a la animació. Després de participar en la pelicula Yellow Submarine el 1968, es va dedicar a experimentar amb la animació d'una manera extraordinaria. La capacitat per innovar i ser sempre fresc ampliant els límits del que és possible amb les imatges sense comprometre la seva honestedat com a artista el fa algú digne d'admirar, sobretot per la seva constancia. Molts dels curts els fa sol, sense cap ajudant, treballant durant anys si fa falta per a tenir una obra acabada.



L'estil de Driessen és molt fácil de reconeixer. Les linies tremules i les figures deformades són una marca de la casa. Juga molt amb les formes i en moltes de les seves histories divideix la pantalla en diversos cuadres on apareixen diverses accions relacionades entre elles. Fins i tot pot presentar histories diverses que interaccionen entre elles en dimensions completament diferents les unes de les altres. També apareixen en les seves obres un humor negre i una ironia subtils però constants, allunyant-se de les nyonyeries prefabricades de Disney i altres. Us deixo amb dos curts interessants: 3 Misses, una barreja de Western, contes clássics i desgracies cotidianes, i The End of the World in Four Seasons, que parteix de Les quatre estacions de Vivaldi per crear 4 histories que exploten al máxim les posibilitats de les accions simultanies. Espero que gaudiu tant com jo.

3 Misses: http://www.youtube.com/watch?v=hVKMLppNSgE

The End of the World in Four Seasons: http://www.youtube.com/watch?v=BpwNv0Xojao&feature=related

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Circ de monstres



Circ de monstres (Circus Kitan) és l'última obra de Hideshi Hino publicada per Ediciones La Cúpula. De totes les coses que he llegit del gran i horrorós Hino aquesta és, potser, la seva obra més "accesible" per els que no el coneguin i vulguin començar a llegir coses seves. És un recull d'histories protagonitzades per diversos habitants d'un circ itinerant de monstres. Amor, desamor, enveja i violència conviuen en aquestes pàgines tacades de sang, però no de tanta sang com podriem esperar. És veritat que els personatges són grotescos i hi ha deformacións desgradables, però les histories són molt humanes, més del que ens podriem imaginar al pensar en els seus protagonistes. L'únic personatge constant que apareix a totes les histories és el Rei Negre, el mag que dirigeix el circ i aconsella a tots els que hi viuen. Em va sorprendre bastant quan vaig llegir aquest llibret precisament la falta de... "violència gratuïta", si ho podem dir aixi, i, fins i tot, la extranya tendresa que sembla poblar les seves pàgines, com si Hino volguès transmetre una profunda pietat per la torturada vida d'aquests monstres. Aqui les desgraciades histories dels paries del circ emocionen pel que són, i no hi abunda tant gore com a les altres histories del seu autor, tot i que l'estil inimitable de Hino està patent en el dibuix i la narrativa. El recomano molt a tots els que busquin alguna cosa diferent, és una obra interessant i de qualitat. Hino ja s'ha guanyat un lloc ben merescut com a un dels grans dibuixants del génere, a vegades massa tòpic, del terror.

divendres, 19 d’agost de 2011

Escrits de Zappa II

Es sobre Larry Flynt

Per Frank Zappa.
Hustler Magazine, gener de 1984.


Vaig trobar-me amb Larry Flynt per primera vegada ahir. Va venir ar casa meva amb la seva dona i alguna gent del equip de HUSTLER. Aquest era el resultat d'una invitació de HUSTLER per dirigir una seqüencia fantástica per una próxima sèrie de la revista.

El dia següent la meva dona i jo vam anar a les oficines de HUSTLER i vam tenir una llarga xerrada amb ell. Per això és pel qual estic escribint ara. Se m'avia avisat previament d'uns cuants fets al voltant dels problemes legals d'en Larry, però no sent un lector habitual de HUSTLER , els miserables detalls de la história no m'eren clars. La conversa que vaig tenir amb ell va omplir diversos buits.

Crec que Larry Flynt és un home valent. També crec que el que se li ha fet a ell, dins i fora dels jutjats dels EE.UU. és tant fastigós com tot el que s'ha publicat en aquesta revista.

Estiguis d'acord o no amb la seva politica editorial, el seu sentit del humor o les seves actituds sexuals (fins i tot jo no arribo al 100% en aquestes categories), ens hem de parar a pensar un moment què se li ha FET a aquest home en nom de la JUSTICIA AMERICANA. No perdo molt temps sentint llástima per la gent, ja que la majoria es busca els seus propis problemes, però després de llegir els dos casos d'obscenitat de la Declaració de l'Editor de novembre, m'he emprenyat, perque aquest tipus d'ignorancia (especialment quan es torna violenta, com en l'incident de Lawrecenville, Georgia) és una cosa que qualsevol persona racional hauria de condemnar com a conducta improcedent en un sistema judicial que pretent ser el millor del MÓN LLIURE.

¿La gent ha de pagar impostos per mantenir procesos judicials que es mantenen anys y anys contra un puto DIBUIX?  ¿Ha de ser deixat paraplèjic algú només perque no t'agrada el seu sentit del humor?

EL "PUNT DE VISTA ALTERNATIU" (QUALSEVOL COSA QUE ES DESVII DE LES FRAUDULENTES "NORMES" AMB LES QUE TRAFIQUEN LES RELIGIONS AL INSTANT I ALTRES BRANQUES DEL CONTROL MENTAL) ARA ÉS UNA ESPÈCIE EN PERILL A AMÈRICA

LA IGNORÁNCIA NO ÉS LA FELICITAT. LA IGNORÁNCIA NO ÉS RES MÉS QUE IGNORANCIA. MOLTA GENT ALS EE.UU. TENEN ALGUNA EXCUSA PER SER IGNORANT (LES NOSTRES ESCOLES... FINS I TOT EL GOBERN ADMETRÁ AIXÒ) PERÒ LA IGNORÁNCIA AMERICANA PURA I DURA, I LA MANERA EN QUE ÉS VENERADA I RECOMPENSADA AQUI, ÉS UNA MALALTIA.

Algunes coses en aquesta revista, descrites per alguns com a repulsives, poden ser "alternativament" interpretades com una terápia drástica per una funció física atrofiada. En aquests cas l'habilitat (o el desig) de prendre LES TEVES PROPIES OPCIONS: confirmar i computar, EN ELS TEUS PROPIS TÉRMES, el que és impensable, impossible de dir, monstruós, sense tenir-ho filtrat abans a través del processador de pensament i les extranyes motivacions de "algú" en algún lloc que ha asumit per a si mateix-o-mateixa la tasca de dir-te a TU com i què has de PENSAR.

Una advertència, si us plau: EL TEU DRET A PENSAR PER TU MATEIX ENCARA NO HA ESTAT CANCELAT. ENCARA POTS FER-HO, ÉS BÒ PER TU. FINS I TOT ÉS BÒ PER A AMÈRICA.

LA FÓRMULA PER AL CONTROL D'UNA FORÇA TREBALLADORA TOTALMENT SUMISA, TAL I COM S'ESTÀ ADMINISTRANT AVUI DIA, ÉS UNA SOLUCIÓ CURTA DE MIRES PER A  COMPLEXES PROBLEMES ANTROPOMÓRFICS.

LA UNIFORMITAT NO ÉS NI DESITJABLE NI RECOMENABLE I, ESPECIALMENT EN UNA SOCIETAT LLIURE, NO ÉS RÉS AL QUE ASPIRAR.

En Larry és un fill de puta dur, i mentres millori la seva salut, així ho fará la revista (una cosa de la que ell está gairebé increiblement orgullós)

Espero que conservi la seva salut, el seu sentit del humor i la seva força de voluntat en els dificils mesos que vindrán.

dimecres, 10 d’agost de 2011

La història de Joe's Garage

El "pròleg" que Zappa va escriure a les lletres del seu álbum Joe's Garage, potser la millor òpera-rock de tots els temps. L'álbum és de 1979.




Els idiotes deseperats a les altes oficines de tot el món han sigut coneguts per promulgar els més desagradables trossos de legislació per guanyar vots (o, en llocs on no han de votar, per controlar les formes no desitjades de comportament de masses).

Las lleis ambientals no es van aprovar per protegir el nostre aire o la nostra aigua... es van aprovar per aconseguir vots. Les campanyes periòdiques anti-obscenitat no estàn dirigides a lliurar les nostres comunitats de la decadència moral... estan dirigides a donar una aura de santedat als caça-despatxos que les reclamen. Si unes poques frases clau es colen en qualsevol discurs (com els consellers experts els hi expliquen a diversos liders d'estat) els vots vindran rodant, els dolars vindran rodant i, el que és més important, el poder serà conservat pel tio simpàtic (o la tia) que aconseguiexi la major difusió dels mitjans per la seva corrupció. Naturalment, als negocis dels seus amics els hi anirá tot molt bé.

Tots els goberns es perpetuen a si mateixos a través de la comisió diaria d'actes que una persona racional trobaría estúpids o perillosos (o les dues coses). Naturalment, el nostre gobern no és cap excepció... per exemple, si un día el president (qualsevol d'ells) anés a la televisió i s'assegués allà amb la bandera a l'esquena (o una escena rústica amb un petit salt d'aigua, més la bandera) i mirés a la cámera i li digués a tot el món que els problemes energètics i tots els problemes d'inflació tenen el seu origen en i es poden resoldre amb l'abolició de la MÚSICA, seguramet la majoria de la gent el creuria i pensaria que la il.legalització d'aquesta nauseabunda forma de polució sonora seria un petit preu a pagar per la oportunitat de tornar a comprar carburant com als vells temps. ¿De cap manera? ¿No passará mai? Els discos estan fets de cru. Tots aquests grans concerts de rock van de ciutat en ciutat en camions de 45 peus que devoren combustible... i quan arriven allà, gasten enormes quantitats d'energia elèctrica amb les seves llums, els seus amplificadors, els seus sistemes de so... les seves maquines de fum. I tots aquells sintetitzadors... mireu tot el plástic que porten a dins... i les pues de la guitarra... i qualsevol cosa que se't acudeixi...

Joe's Garage és una història estúpida sobre com el gobern va a intentar exterminar la música (causa d'un comportament no desitjat de la masa). És una cosa així com una obra barata d'institut... de la manera com s'hauria fet fa 20 anys, amb tots els decorats fets de caixes de cartró i pintura de cartells. És també com aquelles conferències que solen donar els experts locals (on t'ensenyen totes les formes diferents que tens de malgastar-te, amb les pastilles portan-te a l'herba portan-te a l'agulla etc., etc.). Si l'argument de la història sembla una mica absurd, i si la idea de L'escrutinador Central fent cumplir lleis que encara no s'han aprovat et fa riure, alegret de no viure en un d'aquests alegres païssos petits on la música està o molt seriament restringida... o, com a l'Irán, és totalment il.legal.





Eventualment es va descobrir
que Déu
no volia que fóssim
tots iguals.

Això eren
males noticies
pels goberns del món,
perquè semblava contraria
a la doctrina de
Racions Regulades en Porcions.


La Humanitat s'havia de fer més uniforme
si es volia que
el futur
funcionés.
Es van buscar diverses maneres
de unirnos a tots
però, ai,
la igualitat no es podia forçar.

Va ser per aquesta època que a algú
se li va acudir la idea de la
criminalització total,
basada en el principi que,
si tots fóssim delinqüents,
podriem per fi ser uniformes
fins a cert punt
davant els ulls de
la llei.

Astutament els nostres legisladors van calcular
que la majoría de la gent sería
massa gandula per comtre un
vertader crim,
aixi que es van fabricar noves lleis,
fent possible a qualsevol
violar-les en qualsevol moment del dia i de la nit
i,
un cop tots haguéssim trencat alguna llei,
estariem tots en el mateix club feliç,
junt amb el president,
els grans industrials,
i els peixos grossos del clergat
de totes les vostres religions preferides.

La criminalització total 
va ser la millor idea del seu temps,
i va ser vastament popular,
excepte per aquelles persones
que no volien ser delinqüents o estar fora de la llei.

Aixi que, obviament, s'havia de
forçar-les a entrar al joc...
la qual és una de les raons per les quals
la música
va ser declarada
ilegal.



dissabte, 6 d’agost de 2011

Reminiscències crimsonianes I: Islands



Aquest va ser el segón o tercer álbum de King Crimson que vaig escoltar (sent el primer Lark's Tongue in Aspic) i, tot i que em va ser MOLT més fácil de escoltar i tot i que em va agradar, el vaig passar bastant per alt. En aquells moments em cridaven més l'atenció Discipline i Three of a Perfect Pair. L'àlbum és una gema del brillant repertori de King Crimson. Podriem veure'l com el tancament del primer cicle vital de King Crimson. Després d'ell la cosa derivaría en una linia més experimental i amb més espai per las atmosferes més pesants i metaliques. Seguirien havent temes més lents, però no exactament en la mateixa linia de tot el que havien fet anteriorment. En fi, anem a la música, que és el que importa.

Formentera Lady: El tema que obra l'álbum és una especie de balada amb un sabor bastant exòtic. Un contrabaix obre la cançó amb la melodia principal de que s'hi afegeixin la flauta, el piano i una lleugera percussió. Boz Burrell potser no és Greg Lake o Adrian Belew, però fa una bona feina en aquest álbum. Després de les dues primeres estrofes l'entrada del baix amb un ostinato repetitiu i de la bateria afegeix una mica de ritme. Dues estrofes més i la cosa es penja en un solo de saxo de Mel Collins mentres la secció rítmica es manté rígida i Burrell i la soprano Paulina Lucas es dediquen a fer diverses vocalitzacions en un to tranquil i extrany com només es pot trobar en la música d'aquesta banda. Cap al final uns cops als plats marquen un canvi de ritme i sense espai per descansar ens llancem a...

Sailor's Tale: Un tema instrumental enérgic i exuberant. La guitarra i el saxo es llencen amb la melodia i Collins explota amb un solo abrassiu, al acabar una nova secció de bateria i baix serveix com a base per a un solo de Fripp. M'encanta tant el solo com el so de la guitarra que fa servir Fripp en aquest tema. Deprés un retorn al ritme del començament i un poderosa melodia de mellotron i la guitarra de Fripp que es van calmant acaben el tema amb uns resonant acords majors, tot i que després d'aixó sonen unes greus i fosques notes al mellotron que no acaben de calmar els ánims.

The Letters: Fripp amb acústica, que sempre és d'agrair. Acompanya a Burrell durant les dues primeres estrofes, quan un enorme atac del saxo trenca amb la delicadesa del tema. Una altre solo de Collins amb tota la banda acompanya-lo llençant-se per tot arreu de forma descontrolada i, cap al començament de l'última estrofa la veu queda sola, reforçant el sentiment de soledat que flota per tota la cançó.

Ladies of the Road: La cançó més obscena del álbum. Curiosament, aquesta va ser la cançó que més se'm va engaxar després d'escoltar l'álbum, la tenia al cap tot el dia. Busqueu la lletra, és interessant. La veu comença sola acompanyada de la guitarra i la bateria fluix fins que Collins i el seu saxo "embruten" la cosa. Els jocs vocals que té la cançó recorden als Beach Boys o als Beatles. Un solo de Fripp i un altre de Collins i el tema acaba en fade out.

Prelude: Song of the Gulls: Oboè i un quartet de corda. És un tema tranquil, amb una melodia molt elaborada, perfecte per deixar-te portar i relaxar-te. Sona amb molta claredat a alguna cosa que pogués sortir del segle XVIII, tot i que això no vol dir que sigui una mala imitació del classicisme. M'agrada.

Islands: Un tema extra-ordinari, una balada sublim, fresca, emocional en el bon sentit de la paraula. Un acord del piano obre el tema deixant espai a la veu i la flauta acompanyant amb la primera melodia.  A la tercera estrofa apareix la segona melodia. Després d'una secció de piano sol, la corneta acompanyada del mellotron fa una lectura de la primera melodia bastant interessant. A la quarta estrofa l'oboè substitueix la flauta com a acompanyament per la veu. L'oboé passa amb la segona melodia abans de que la veu la torni a cantar, concidint amb l'entrada de la bateria, molt lleugera. La corneta apareix per fer un solo tranquil que va creixent de manera molt espontanea i va pujant amb força mentre el mellotron va fent un crescendo per sota, per acabar de forma tranquila.

Un álbum extraordinari de má de l'única banda que no ha envellit mai encara i que, a dia d'avui, encara espero que facin un álbum dolent.

dijous, 28 de juliol de 2011

Una carta de Bill Graham

Publicada al Village Voice del 6 de maig de 1971, a la pàgina 45.

29 d'abril de 1971

Estimats amics:


Des del dia de la creació dels Fillmores, va ser la meva única intenció, ni més ni menys, que presentar als millors artistes contemporanis d'aquest païs, en els millors escenaris i a les sales més agradables.


L'escena ha cambiat i, en definitiva, tots en tenim més o menys grau de culpa. Tot el que sé és que el que existeix ara no és amb el que vam començar, i el que veig al meu voltant no em sembla una extensió lògica, creativa, d'aquell principi. Per tant, aprofito aquesta ocasió per anunciar el tancament dels Fillmores i la meva eventual retirada de la producció de concerts.


El procés començarà amb el tancament formal del Fillmore East el diumenge 27 de juny de 1971.


Les meves raons són les següents:


1) La irracional i destructiva inflació del món dels concerts en viu. Fa dos anys vaig advertir que el Sindrome del Festival de Woodstock sería el principi del fi. Sento dir que tenía raó. Al 1965, quan vam començar amb el Fillmore Auditorium original, m'associava i treballava amb "musics". Ara, la majoría de cops, és amb "directius i accionistes" de grans corporacions; només que resulta que tenen el cabell llarg i toquen guitarres. Reconec el seu èxit, però condemno el que aquest èxit ha fet amb alguns d'ells. Continuo deplorant l'explotació de sales de concerts gegants, moltes d'elles amb entrades excesivament cares. Lúnic incentiu de massa gent s'ha tornat simplement els diners. Les condicions d'aquestes actuacions, a part de la falta d'intimitat, són profesionalment impossibles d'acord amb els meus estàndards.


2) Sempre havia esperat ser capaç de presentar artistes el valor musical dels quals em semblés vàlid: artistes la música dels quals fós vàlida, tant si eren populars comercialment o no. Hi ha més artistes de qualitat avui dia; però molts dels que existeixen no apareixen en públic regularment. Per tant, per poder seguir en el negoci, estaria forçat a presentar coses la musicalitat de les quals cau molt per sota de les meves propies expectatives i demandes. Podria fer això, i havent de contractar actuacions per cincuanta-dues setmanes a l'any es torna temptador, perque és molt més fàcil de fer. Milers de persones podrien venir a aquests concerts, però jo personalment no em sentiria orgullós de presentar-los. ¿Qui guanyaria?


3) Amb tot el degut respecte al paper que representan en asegurar el treball dels artistes, els agents han creat un nou joc al rock anomenant "paquet"; això significa simplement que si el Fillmore vol un gran cap de cartell, amb frequència es veu obligat a contractar uns segons i/o tercers artistes en els que l'agent o el mànager insisteix, tant si ens sentim orgullosos de presentar-los o no, i tant si aquests artistes tenen cabuda en aquell determinat espectacle o no. Fer-ho sería renunciar a la responsabilitat esencial de ser productor, i això és una cosa que no faré.


4) En els primers dies tant del Fillmore East com del West el nivell del públic semblava més gran en termes de sofisticació músical. Ara hi ha masses crits de "Més, més", ignorant completament si hi ha hagut o no cap mena de qualitat musical.


5) El temps i l'energia que es requereix de mi per mantenit un nivell de eficiència en la meva pròpia feina ha crescut tant que senzillament m'ha impedit tenir vida privada. En aquest punt sento que ja no em puc negar més a mi mateix el temps, l'oci i la privacitat a la que té dret tot home.


6) Durant sis anys, he aguantat l'abus de molts membres dels públic i de la prensa (en la majoría dels casos gent que no em coneixia personalment). El paper d'"Anti-crist del underground" obviament mai m'ha agradat. I quan he demanat a la gent que o bé em jutji basant-se en algún coneixement factual personal, o que al menys basi al seva opinió en el que he produit i entregat al públic, rarament he rebut resposta.


7) El rock ha sigut bo per mi de moltes maneres, però el fet final i simple és que estic cansat. L'única raó per a mantenir operatiu el Fillmore en aquest punt sería fer diners. I encara que molt pocs han escollit creure'm mai en aquest punt, els diners mai han sigut la meva motivació inicial; y ara en què s'han convertit en l'única motivació posible per continuar, paso.


El meu futur professional començarà amb un bon necesitat descans. El que seguirà, no ho sé. Els centenars de  bona gent que treballen al Fillmore, entregats maniaticament als nostres estàndards, seguiran sens dubte fent coses creatives pel seu compte. El Fillmore West, com pot ser que alguns sapigueu, està destinat a ser derruit desde fa molt temps. No serà ni resituat a un altre lloc ni reobert.


El "Fillmore" es tornarà un cosa del passat. Recordaré amb profunda emoció i afecte els grans i feliços moments del passat. Sincerament li donc les gràcies als artistes i als seus associats que han contribuit al nostre éxit. Però, adverteixo al públic que vigili amb compte el que el futur portarà.


L'escena rock d'aquest país es va crear per la necesitat sentida de la gent, expressada pels músics i, espero, aliviada fins a cert punt pels esforços dels Fillmores. Però sigui el que sigui que ha arribat a ser de aquella escena, quan sigui que s'hagi convertit en en aquella industria musical de festivals, sales de 20.000 persones, qualitat de producció miserable i promotors de segona, com sigui que tot hagi anat malament, si us plau, cadascún de vosaltres, pareu i penseu si vosaltres mateixos ho heu permès, si hi heu donat suport independentment del molt poc que heu rebut a canvi. 


No m'agrada aquesta "industria musical". Estic disgustat amb molts dels musics que treballen en ella, i estic consternat per la natura dels milions de persones que donen suport a aquesta "industria" sense preguntar-se perquè. No estic segur de què aquesta situació vagi a millor en el futur.


Però més enllà d'aquests punts de vista, sincerament m'agradaria expressar el meu enorme apreci a la gent que, durant els anys, ha donat el seu temps i dedicat la seva energia a treballar als Fillmores. A ells, i als molts, molts musics que van creixer en estatura sense trair-se mai, i a aquells patrons meus que es van negar a promoure robatoris maratonians i que fins i tot es van prendre el temps de ajudar criticant-me pels errors que cometia, a tots vosaltres, el meu més sentit agraiment i adéu.


Bill Graham




És una sort que les coses ja no siguin aixi avui dia.


 

dimecres, 27 de juliol de 2011

Tens una vida molt trista.




Si, tu, no apartis la mirada ara.


Si no coneixes a Leoš Janáček, si no coneixes la seva commovedora Sonata per a piano, la seva sublim i explosiva Sonata per a violí, el lirisme de Pohadka, la passió desmesurada dels seus dos Quartes de corda, l'alegria i extrany naturalsime del seu Concertino per a piano, el poder del seu Capriccio per a piano per a mà esquerra, la força descriptiva dels seus poemes simfónics i la Sinfonietta, l'enorme expresivitat i magnitud de la Misa Glagolítica, el misteri dels seus dos cicles de música per a piano, la originalitat d'expressió renovada i sincera de la seves òperes, i tota la creativitat, frescor, el ritme extraordinari, la poderosa harmonía, que aquesta música amaga....

En definitiva, si no coneixes la música de Leoš Janáček, tens una vida MOLT trista.

Aqui tens una petita mostra del que et perds: http://www.youtube.com/watch?v=sc-DZWoU52E





dissabte, 23 de juliol de 2011

Escrits de Zappa I

En fi, començo un blog. No us preocupeu, no sera un d'aquests blogs de Sóc-una-anima-sensible-mireu-les-meves-precioses-reflexions. No tinc interès en això, no és el que vull fer. Aqui parlaré de les coses que m'interèssin, i la meva vida personal no m'interessa ni tant sols a mi. Parlaré de tot, perque tinc una curiositat molt àmplia i no tinc gaires limits.

Com resa el titol, de tant en tant, quan no sapiga de què parlar, traduiré escrits i articles, no només de Frank Zappa, sino de altres persones que vegi que han dit coses prou interessants com perque siguin difoses el màxim possible. En aquest cas us porto l'avís que Zappa va publicar al seu àlbum de 1985 Frank Zappa meets The Mothers of Prevention com a paròdia del avís que el PMRC volía que aparegués en tots els àlbums de música que poguéssin contenir lletres satàniques, sexuals o ofensives. D'aquesta història ja en parlaré en un altre moment, que també té la seva gràcia. Millor paro de aborrir-vos i us poso el text, gaudi-ho:


AVÍS/GRANTÍA: Aquest àlbum conté material al qual una societat verdaderament lliure no tindría por ni el suprimiría. En algunes àrees socialment retardades, fanàtics religiosos i organitzacions politiques ultra-conservadores violen el teu Dret de la Primera Esmena intentant censurar els álbums de rock & roll. Nosaltres sentim que això és anticonstitucional i antiamericà. Com a alternativa a aquests programes subvencionats pel gobern (disenyats per mantenir-vos dòcils i ignorants), Barking Pumpkin està complaguda de proveir un estimulant entreteniment audio digital per aquells de vosaltres que heu sobrepassat el ordinari.
El llenguatge i conceptes aqui continguts estan GARANTITS PER NO CAUSAR ETERN TORMENT EN EL LLOC ON EL TIO DE LES BANYES I EL PAL AMB PUNXES PORTE ELS SEUS ASSUMPTES.
Aquesta garantía és tant real com l'amenaça dels video-fundamentalistes que fan servir els atacs a la música rock en un intent de convertir Amèrica en una nació d'estupids que envien checs per correus (en el nom de Jesucrist). Si hi ha un infern, el seu foc els espera a ells, no a nosaltres.