dissabte, 6 d’agost de 2011

Reminiscències crimsonianes I: Islands



Aquest va ser el segón o tercer álbum de King Crimson que vaig escoltar (sent el primer Lark's Tongue in Aspic) i, tot i que em va ser MOLT més fácil de escoltar i tot i que em va agradar, el vaig passar bastant per alt. En aquells moments em cridaven més l'atenció Discipline i Three of a Perfect Pair. L'àlbum és una gema del brillant repertori de King Crimson. Podriem veure'l com el tancament del primer cicle vital de King Crimson. Després d'ell la cosa derivaría en una linia més experimental i amb més espai per las atmosferes més pesants i metaliques. Seguirien havent temes més lents, però no exactament en la mateixa linia de tot el que havien fet anteriorment. En fi, anem a la música, que és el que importa.

Formentera Lady: El tema que obra l'álbum és una especie de balada amb un sabor bastant exòtic. Un contrabaix obre la cançó amb la melodia principal de que s'hi afegeixin la flauta, el piano i una lleugera percussió. Boz Burrell potser no és Greg Lake o Adrian Belew, però fa una bona feina en aquest álbum. Després de les dues primeres estrofes l'entrada del baix amb un ostinato repetitiu i de la bateria afegeix una mica de ritme. Dues estrofes més i la cosa es penja en un solo de saxo de Mel Collins mentres la secció rítmica es manté rígida i Burrell i la soprano Paulina Lucas es dediquen a fer diverses vocalitzacions en un to tranquil i extrany com només es pot trobar en la música d'aquesta banda. Cap al final uns cops als plats marquen un canvi de ritme i sense espai per descansar ens llancem a...

Sailor's Tale: Un tema instrumental enérgic i exuberant. La guitarra i el saxo es llencen amb la melodia i Collins explota amb un solo abrassiu, al acabar una nova secció de bateria i baix serveix com a base per a un solo de Fripp. M'encanta tant el solo com el so de la guitarra que fa servir Fripp en aquest tema. Deprés un retorn al ritme del començament i un poderosa melodia de mellotron i la guitarra de Fripp que es van calmant acaben el tema amb uns resonant acords majors, tot i que després d'aixó sonen unes greus i fosques notes al mellotron que no acaben de calmar els ánims.

The Letters: Fripp amb acústica, que sempre és d'agrair. Acompanya a Burrell durant les dues primeres estrofes, quan un enorme atac del saxo trenca amb la delicadesa del tema. Una altre solo de Collins amb tota la banda acompanya-lo llençant-se per tot arreu de forma descontrolada i, cap al començament de l'última estrofa la veu queda sola, reforçant el sentiment de soledat que flota per tota la cançó.

Ladies of the Road: La cançó més obscena del álbum. Curiosament, aquesta va ser la cançó que més se'm va engaxar després d'escoltar l'álbum, la tenia al cap tot el dia. Busqueu la lletra, és interessant. La veu comença sola acompanyada de la guitarra i la bateria fluix fins que Collins i el seu saxo "embruten" la cosa. Els jocs vocals que té la cançó recorden als Beach Boys o als Beatles. Un solo de Fripp i un altre de Collins i el tema acaba en fade out.

Prelude: Song of the Gulls: Oboè i un quartet de corda. És un tema tranquil, amb una melodia molt elaborada, perfecte per deixar-te portar i relaxar-te. Sona amb molta claredat a alguna cosa que pogués sortir del segle XVIII, tot i que això no vol dir que sigui una mala imitació del classicisme. M'agrada.

Islands: Un tema extra-ordinari, una balada sublim, fresca, emocional en el bon sentit de la paraula. Un acord del piano obre el tema deixant espai a la veu i la flauta acompanyant amb la primera melodia.  A la tercera estrofa apareix la segona melodia. Després d'una secció de piano sol, la corneta acompanyada del mellotron fa una lectura de la primera melodia bastant interessant. A la quarta estrofa l'oboè substitueix la flauta com a acompanyament per la veu. L'oboé passa amb la segona melodia abans de que la veu la torni a cantar, concidint amb l'entrada de la bateria, molt lleugera. La corneta apareix per fer un solo tranquil que va creixent de manera molt espontanea i va pujant amb força mentre el mellotron va fent un crescendo per sota, per acabar de forma tranquila.

Un álbum extraordinari de má de l'única banda que no ha envellit mai encara i que, a dia d'avui, encara espero que facin un álbum dolent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada